Non solum
Hi ha un moment de Non solum en què de veritat et creus que a l'escenari hi ha prop de 90 persones que tenen la mateixa cara, la mateixa camisa i els mateixos pantalons. Cadascun d'ells té les seves particularitats. N'hi ha un que diu que és lampista, l'altre que treballa al cadastre, un altre que posseeix un ego magnífic, l'altre que és un fan incondicional de l'allioli... I així fins a prop de 90. La qüestió és que, al teatre, només hi ha un actor: Sergi López.
Fa vint anys, López va estrenar a Temporada Alta aquest espectacle sobre un home que entra en una casa per fer feina arran d'un flirt i, de mica en mica, va obrint la porta a diferents homes que van al mateix lloc que ell sense saber per què. Aleshores, per a molts, era un actor de Vilanova i la Geltrú que havia guanyat un Cèsar de l'acadèmia francesa, que apareixia aquí i allà en pel·lícules d'autor de nord enllà, en alguna d'aquí. I poca cosa més. Els teatrers se'l miraven una mica per sobre de l'espatlla. Uns anys després va passar pel Nacional i va engegar una gira interminable de Non solum en tres llengües (català, castellà i francès) i que va frenar fa devers cinc anys, potser cansat de repetir-se.
El Non solum d'avui és una funció més rodona, més equilibrada, que no s'ho juga tot a un gag
Ara, per sort, ha tornat amb un espectacle que és el mateix, però que ha tingut la gosadia d'eliminar el fragment més popular. Escrit amb Jorge Picó, el Non solum d'avui és una funció més rodona, més equilibrada, que no...