Kramig

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no.

Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure.

Moliner i Duran tenen química, cosa imprescindible en qualsevol comèdia romàntica

Si l'obra funciona, si és divertida, si fa que el públic marxi content de la sala, és perquè Moliner i Duran tenen química, cosa imprescindible en qualsevol comèdia romàntica que busqui l'èxit. Duran s'està especialitzant en obres generacionals, i Kramig s'afegeix a La pell fina o Ovelles. Moliner ens té avesats a registres menys populars. Tots dos són del millor de la seva generació i aquí saben molt bé què fan.

L'obra de Buchaca està destinada a tenir molta vida més enllà del Texas, fins i tot a què ella mateixa o algú altre en faci una versió cinematogràfica. Tot i la certa convencionalitat de tot plegat, la funció té pou grapa per atraure públic de tot arreu.